El Coll de Panissars (568 m.), es un coll natural de fàcil accés, situat a la carena que separa les comarques del Vallespir i de l'Alt Empordà, a la frontera entre els termes municipals del Pertús i de la Jonquera. Situat al nord-oest del municipi de La Jonquera i sota el turó on s'alça el castell de Bellaguarda, aquest coll ha sigut des de l'antiguitat, un lloc de pas i un nexe de comunicació de gran importància. En època romana, les vies romanes de la Via Domitia i la Via Augusta, escolliren aquest coll per establir-hi la connexió entre la Gàl·lia i la península ibèrica. Segons la llegenda, aquest mateix coll, fou també l’escollit pel general cartaginès Annibal, que amb els seus elefants, passà per aquí en el seu camí vers la península itàlica.
Al coll de Panissars, es troben diferents runes d’èpoques molt diferents, així les més importants i originals, són les dels Trofeus de Pompeu, monuments que el mateix Pompeu el Gran erigí per commemorar les seves victòries a l’any 71 a.C.. També, es troben a Panissars, les restes d'un monestir-hospital benedictí d’època medieval, (el priorat de Santa Maria de Panissars), construït sobre l’edificació romana i que ha sigut recentment descobert. També hi ha una antiga torre dels burots i un cementiri militar francès d'època més moderna.
L’alou amb el nom de Panissars, és esmentat per primer cop a l’any 878 i al 882, com a possessió del monestir d’Arles. A començaments del segle XI, es construeix al mateix lloc el monestir i l’hostal de Santa Maria de Panissars. En una butlla del 1011, diu que l’església havia estat construïda a l’any 990, sota mandat de Bernat Tallaferro i que el 1097, fou concedida al monestir de Ripoll. En aquest mateix any, Panissars ja era una cel·la que depenia dels monjos benedictins de Santa Maria d’Arles. El priorat de Panissars, tingué una funció d’hospital durant època de conflictes gràcies a la seva situació estratègica, però més tard, es va reconvertir en un priorat agregat a Santa Maria de Ripoll. Arribat el Tractat dels Pirineus a l’any 1659, es dividí el monestir en dos per l’establiment de la frontera, i a l’any 1683, finalment fou destruït. A la fi del segle XVII, el lloc es trobava abandonat i part de les seves pedres foren aprofitades per a bastir el fort de Bellaguarda (construït al 1683). La part francesa del cenobi, esdevingué propietat del seminari de Perpinyà i a la part espanyola, fou bastit de nou un priorat, que s’abandonà finalment al 1835.
Aquest coll és cèlebre per la batalla que porta el seu nom i que tingué lloc els dies 30 de setembre i 1 d'octubre de 1285, durant la croada contra la corona d'Aragó, en la qual l'exèrcit de Pere el Gran, destruí al de Felip III de França. També, durant la guerra de Jaume IV de Mallorca, les defenses contra l'invasor, foren organitzades i disposades al mateix lloc per Berenguer Galceran de Pinós i Dalmau I de Rocabertí.
Per arribar-hi, el millor accés és passant per la vessant francesa, on hi ha una carretera asfaltada que ens hi porta, tot i que aquesta es troba en mal estat. Per agafar-la, cal pujar fins al Portús, allà, just quan carenem el coll del Pertús per l’Avinguda de Catalunya, a mà esquerra surt el carrer que mena a l’església parroquial del Pertús. Aquí, seguint les indicacions, pujarem vers el Castell de Bellaguarda i abans d’arribar a aquest, trencarem a la dreta tot seguint els indicadors que assenyalen el camí de Panissars. Pel sud, en canvi, hi haurem d’arribar per una pista forestal que arrenca des de la mateixa carretera N-II, a una mica més amunt de la capella de Sant Martí del Forn del Vidre. També està senyalitzada, però s’aconsella l’utilització aquí d’un vehícle tot terreny, ja que es puja per un primer tram de fortes pendents fins a la collada dels burros (on hi trobarem un monument a la victòria de Pere el Gran). Poc després, passant a prop de la torre de guaita del coll, arribarem a solament uns 100 o 200 m a sota de les restes. Aquí però, caldrà deixar el cotxe i continuar a peu per un sender per arribar-hi.