-La pràctica de la caça major a la Jonquera, es porta a terme des de finals dels segle XIX, però ha sigut en els darrers 50 anys, en que aquesta ha pres protagonisme dins aquesta Societat de Caçadors.
Batuda del senglar a Santa Llúcia - 1949
-Ja als anys 60, l’abundància de senglars a la contrada, consolidà l’acotat jonquerenc com a territori preferentment de caça major. Batudes amb resultats de fins a 9 senglars abatuts en un sol dia i còmputs mitjans d’entre 60 i 70 senglars per temporada, donaven mostra de l’abundància extraordinària de senglars existent en aquells moments a l’Albera. Gràcies a això, l’afició per aquest tipus de caça va créixer ràpidament al poble, arribant fins a l’extrem, de formar-se dues colles locals que competien entre elles, per veure qui arribava primer als millors llocs i caçar els senglars, que durant la setmana, havien controlat “en secret” resseguint els seus rastres.
Batuda del senglar a la civadera i camp del calze - 1961
-Més endavant, entrats a la dècada dels anys 70, amb el naixement de la Colla del Senglar de La Jonquera (es varen fusionar les dues colles), la cacera del senglar es pogué regular, però continuà guanyant adeptes fins arribar a reunir regularment una trentena de caçadors cada diumenge i la cacera, a l’igual com passava amb el futbol, començà a acaparar l’atenció i les converses a les diferents barres de bar del poble.
-Els anys 80, estigueren marcats per la penúria portada per l’incendi forestal de juliol del 1986, que cremà la majoria de l’acotat, fet que va repercutir en l’afició creixent que fins aleshores havia despertat aquesta cacera. L’activitat de la caça major, es veié interrompuda dràsticament, però gràcies a la solidaritat d’acotats veïns com Maçanet de Cabrenys, Darnius o Agullana, els caçadors jonquerencs, foren acollits diverses vegades en els seus vedats de caça, compensant d’aquesta manera, la pèrdua d’activitat. Així, el còmput de senglars caçats a la temporada 86/87 a La Jonquera, tot just arribà a 6, i el de la temporada 88-89, a una quinzena. Aquells anys de tristesa però, vingueren acompanyats de la sorpresa que donà la “troballa” d’una nova espècie cinegètica a les muntanyes jonquerenques: el mufló. Aquests animals, que no havien estat mai presents a La Jonquera, arribaren accidentalment i per casualitat (un camió que els transportava, va tenir problemes amb els permisos de duanes i per desfer-se’n, els alliberà a la Serra dels Bancs), i aquests, un cop alliberats, col·lonitzaren ràpidament les muntanyes del Guinsà i del Salt del Fitó, on hi trobaren l’hàbitat ideal per al seu desenvolupament.
Escorxador Municipal, anys 80
-Arribats els anys 90, la recuperació dels boscos deixaven entreveure un nou ressorgiment de la caça major i l’abundància d’aliment que els “suros” varen portar durant aquells anys, ocasionaren un augment significatiu de les captures, que cada any augmentaven substancialment. Així doncs, si a la temporada 91-92 eren només 28 els senglars caçats, a l’any següent es doblava el resultat, a la 94-95, es passava per primer el llindar de 100 i així, fins arribar a la temporada 96-97, on amb 192 senglars abatuts, s’arribà al màxim registre aconseguit mai. Gràcies a aquesta “nova abundància”, es tornà a reactivar de nou l’afició per la caça del senglar a La Jonquera, que aviat arribà a reunir al bar Marfil, més de 50 caçadors cada diumenge.
Caçant a St Julià - 1998
-Entrats ja a l’any 2000, la tendència positiva dels anys 90 decau i les captures disminueixen dràsticament (fins a un 50%), passant a situar-se en la mitjana d’uns 80 senglars per temporada. D’altra banda, es regula la caça del mufló, que mai fins aleshores havia estat caçat i es comença a abatre selectivament algun exemplar, obtinguent-ne dels primers exemplars, trofeus molt rellevants. A mitjans de la dècada, les captures tornen a remuntar i tot i la disminució d’integrants que patí la colla aquells anys, la mitjana augmentà entorn als 100 senglars per temporada. En aquests anys, es comença també a comptar amb algun exemplar de cabirol pels llindars de la frontera francesa, espècie no autòctona i introduïda, que aviat també arribaria a través del massís de les Salines.
Caçant muflons al Guinsà - 2006
-En aquesta segona dècada del segle XXI, la Colla del senglar de La Jonquera, torna a créixer en quant a nombre de caçadors i fàcilment, arriba a la quarantena de participants a les batudes. La caça del mufló es consolida, realitzant-se cada any batudes específiques que obtenen ressò comarcal gràcies als bons exemplars que es cacen. La presència de cabirols també es generalitza i ràpidament, se’n regula el seu aprofitament, tant per les batudes, com per les modalitats d’aguaits per a primavera i estiu. La presència de senglars en canvi, baixa i es situa de nou en la mitjana dels 80 per temporada, arribant a la temp. 2011/12 a només 68 (davallada que es generalitza a tota l’Albera). Al juliol de 2012, un terrible incendi forestal, torna a calcinar gran part del vedat i la pràctica de la caça major, es veu de nou obligada a reduir la seva activitat. A l’igual que al 1986 però i gràcies a la solidaritat de multitud de Societats de Caçadors envers la desgràcia del foc, durant dos anys, la colla del senglar de La Jonquera continua la seva activitat principalment caçant en d’altres vedats, alternant alhora la cacera, amb diferents tasques de recuperació de l’entorn.
Arribada la temporada 2014/15, un cop complerta la restricció que l’afectava, l’activitat de la caça major torna a disposar de tot el territori del vedat i la colla del senglar, continua activa i creixent de nou...
